Cuatrocientos cinco

escèniques, veig que, per exemple, el teatre al llarg de la història sempre ha estat un espai marginat, encara que hi gaudís moltíssima gent d’ell. Sempre s’ha relacionat l’art com allò fora de control i mal vist socialment, com les drogues o el sexe. És així perquè el sector cultural és el que més ens permet ser lliures i sortir de la normalitat establerta. Hi ha molta gent a la qual sortir d’aquesta rutina l’espanta, i per això, rebutgen i desmereixen l’art.

 

 

Creus que la pandèmia ha reforçat els pensaments que defensaven que la cultura no és necessària o que per contra, ha fet que la gent s’adoni que és més essencial del que pensem?

 

- Crec que la pandèmia sí que ha afavorit l’àmbit cultural, però crec que ha estat més l’empoderament del sector a organitzar moviments per defensar els drets de la cultura. Aquests moviments tenien com a propòsit mostrar a la gent que tenim la cultura tan present en el nostre dia a dia, que moltes vegades ni la detectem. Durant el confinament es va demostrar clarament aquest fet. La gent es va passar aquells mesos llegint llibres, mirant pel·lícules i obres de teatre, escoltant música, etc. Tot això és cultura, el que passa és que si no ens ho diuen, no ens n’adonem.

 

 

Quins van ser els canvis per adaptar aquest curs segons la situació actual de la pandèmia?

​

- Es va partir cada curs en dos grups independents, AB i CD. Aquests s’anaven intercanviant la presencialitat per setmanes, és a dir una setmana el 1r grup i la següent el 2n. Mentre un grup anava a classe, l’altre ho feia de manera “online”. Tot i així, ha estat bastant caòtic, ja que des del govern es va dir que les classes pràctiques es poden realitzar a les aules i aquesta carrera compta amb un 90% d’activitats pràctiques. Però, tornant al que deia abans, com la cultura no està vista al mateix nivell que altres àmbits no es va proposar cap restricció. La decisió d’aquesta semipresencialitat va ser presa per part de la mateixa institució.

 

 

Com valores les restriccions que constantment estan colpejant el sector de la cultura i arts escèniques?

​

- Considero que les restriccions que està rebent aquest sector són com una puntada de peu a l'estómac. Pel que a mi respecte, les trobo una desconsideració a l’esforç de replantejament i reconstrucció que està tenint lloc als teatres per convertir-se en llocs completament segurs. Sé de primera mà, ja que el director de la meva escola és responsable al teatre Condal que els protocols sanitaris que s’estan seguint són segurs tant perquè nosaltres puguem treballar-hi com perquè els espectadors puguin gaudir.

El que més ens desconcerta és que, tot i així, estem els darrers a la cua; els últims a qui se’ns ajuda econòmicament i també en intentar reobrint-los. Com és cultura i es creu que no va més enllà de veure una obra 1 hora prefereixen anar el que és fàcil i tenir-nos tancats. Pocs sectors estan reinventant-se tant i alhora estan tan abandonats.

 

 

Has anat a cap manifestació que reivindiqués la manca d’ajudes del sector per fer front a les restriccions establertes de la Covid-19? Creus que és correcte fer una manifestació en temps de pandèmia? Per què?

​

- Personalment no hi he anat a cap d’aquestes, però tinc molts amics que sí que han assistit. Em consta que a Barcelona s’han convocat diverses i amb una notable participació. El motiu d’aquestes és reivindicar aquesta deixadesa i poca ajuda que rep el sector per part de l’Estat, després d’haver-se adaptat als protocols sanitaris precisos. Jo penso que on hi hagi responsabilitat i es mantinguin les distàncies, tothom ha de tenir dret a reivindicar allò injust. Jo abans d’anar-hi a cap i sobretot en temps de pandèmia, sempre penso si realment aquesta tindrà suficient força i moviment, per intentar visibilitzar amb més facilitat la frustració que comporta algun fet i que les autoritats actuïn en conseqüència. Malgrat no haver-hi anat, m’hi posiciono totalment a favor que es facin.

 

 

Com a estudiant a l’Institut del Teatre, vas assistir a la manifestació que va tenir lloc l’1 de març a BCN, per denunciar diversos casos d’assetjament en la institució? Què en penses?

​

- En aquest cas sí que vaig decidir anar-hi. Primerament per donar suport a les valentes i supervivents que s’havien atrevit a denunciar els casos extrems d’abusos sexuals a l’Institut del Teatre. També vaig anar pel fet que crec que en el sector de les arts escèniques, en el món educatiu i pedagògic es dóna força sovint els abusos de poder i sexuals cap als alumnes. Les persones que t’estan formant, a part de tenir un rol de poder se sotmeten en molts casos a conviure amb una admiració cap a certs alumnes, que lamentablement en alguns casos porta a aquelles accions.

Per tant, vaig decidir anar-hi per visibilitzar i intentar posar fi a aquest tipus d’abusos que actualment segueixen succeint. Fent una crida a la importància de l’educació dels estudiants però també dels seus professors.

 

 

Quines solucions plantejaries per a permetre que tothom pogués seguir gaudint d’actuar i de ser espectadors, però de forma segura?

​

- Les mesures que s’estan aplicant avui dia per part del teatre, ja són solucions útils i segures. S’ha demostrat que són espais lliures de contagis i que la cultura és segura. El cert és que amb la reobertura després de la primera onada; no va haver-hi cap contagi i el risc de rebrot era gairebé nul. Amb mascaretes, files distància, entrades i sortides esglaonades, gel desinfectant i ganes de gaudir; la cultura és segura. No calen més solucions sinó consideració i empatia amb el sector.

 

 

Com se’t planteja el futur com a actor en un món més incert que mai?

​

- El futur se’m planteja de diferent manera, sempre depèn dels ulls amb què el miri.
Des d’un punt de vista pessimista, veig el futur pròxim com quelcom catastròfic,
Però també es pot mirar de forma positiva. Vull pensar que aquesta pausa ha servit perquè la societat s’adoni com d’essencial és i feliç que et fa la cultura i l’art en tots els sentits.

​

Conec a molts amics de la família que sempre els ha agradat el teatre, però mai trobaven una estona per anar-hi. Llavors va ser a la primera reoberta que intentaven anar cada setmana i s’havien adonat d’allò que perdien abans. Per tant, penso que possiblement aquesta petita aturada a molta gent li ha servit per veure com d’infravalorat socialment està el sector. També ajudar a entendre que a part de fer el que els agrada i voler fer feliços als espectadors, és la seva font d’ingressos; i com en qualsevol altra feina, són necessaris per viure.

​

Curt termini no hi ha càstings; produccions que havien de sortir fa un any surten ara. I moltes s’han aturat per la manca de diners i recursos.