Cuatrocientos cinco

La política sempre ha estat el centre de disputes i conflictes, perquè és on podem debatre sobre diferents temes des de diversos punts de vista. La pandèmia,  però ens ha obligat a portar a terme diversos canvis, però no només sanitaris i polítics, sinó que també econòmics i socials. Ara bé, són aquests canvis els més adequats? Han estat realment els més adients per adaptar-nos, si és que és possible adaptar-nos, a una situació de pandèmia i més endavant postpandèmia?

 

En el documental “Bouncing back”, Federica Mogherini comenta que no hi ha una normalitat a la qual retornar. Ens trobem davant d’una nova realitat, en la que  s’estan portant a terme tota mena de transformacions en tots els àmbits, sigui per força major o per voluntat pròpia.  La cooperació internacional, era necessària en el principi de la pandèmia i ho continua sent. Realment, però no crec que s’hagi dut a terme una organització cooperativa, pel fet que no estàvem preparats per a una situació com aquesta i molt menys per a una col·laboració d’abast mundial. No perquè no es volgués una bona administració de la situació pandèmica, sinó perquè aquesta es va convertir en una competició. 

 

Els impactes de la covid-19 en alguns casos seran permanents, serà així perquè no es pot tornar enrere, el que ha succeït és irreversible. Ens trobarem amb unes conseqüències postpandèmia, perquè aquesta ha repercutit i repercutirà en l’estil de vida de gran part de la població. La desigualtat augmentarà i el que jo em pregunto és si es farà alguna cosa al respecte o simplement s’actuarà com si aquest problema no existís per certes grans potencies.

 

Considero que quan realment t‘adones de com funcionen els diferents països, de quines regles segueixen i quines són les seves veritables prioritats, és quan el món es troba davant d’una situació complicada i inesperada. Ens esperen uns anys molt durs, però espero i tinc l’esperança que puguem fer-los front.