Cuatrocientos cinco

En la conferència d’avui, dia 16 de març, hem tingut el plaer de rebre a la Carla Giró, una jove il·lustradora de 27 anys, graduada en la carrera de Belles Arts. Malauradament cinc anys enrere va patir un accident en el qual va perdre la mobilitat de les cames; quedant així, en cadira de rodes. Per a moltes persones, aquest fet podria haver suposat una caiguda en un pou sense llum, però, per a ella, va suposar reviure.  La seva història de superació ens mostra la importància de saber extrapolar allò que és positiu de les diferents experiències que atorga la vida. Encara que sembli impossible, a ella l’accident li ha proporcionat una oportunitat per aprendre d’ella mateixa i  créixer emocionalment.

 

Giró plasma en el seu treball de final de grau aquesta visió positiva que ha adquirit després d’haver superat les adversitats que la vida li ha plantejat. Aquest treball consta d’una sèrie de quadres que simbolitzen el seu canvi tant físic com personal després de l’accident i com ha anat afrontant la situació. Les primeres obres del projecte simbolitzen el seu trencament en tots els aspectes. A través de l’ús d’elements com peces de puzle o de neurones, a vegades de forma abstracta, intenta transmetre la por inicial i la seva sensació de dolor i ruptura amb la seva rutina. Al final de l’obra, es pot observar la seva evolució personal perquè comença a representar cossos sencers; fet que simbolitza una superació i una acceptació que ha esdevingut una fortalesa personal increïble.

 

Ella ens explica que transformar els seus sentiments en art va ser l’eina més clau de la seva rehabilitació. Gràcies a trobar-se en aquesta situació extrema ha après a aturar-se, a qüestionar-se les coses, a  escoltar-se i a treballar per acceptar-se i estimar-se; accions fonamentals, però que sovint queden en l’oblit. 

Poc temps després de l’accident, ens confessa que a vegades ella mateixa esdevenia la seva pitjor enemiga, ja que la seva pròpia ment la feia sentir inferior o incapaç de fer certes coses que desitjava. Però amb el pas del temps, s’adona que és l’única que sap que és el que sent, el que necessita i allò que sempre l’acompanyarà. Per tant, no va deixar de lluitar per treure enfora aquella força interna que li permetia seguir endavant, motivar-se, valorar-se com a persona i creure  que res que es proposi serà impossible.

 

La seva experiència és única, però sobretot la manera amb què ha afrontat la situació. Estem segures que quedar-se paraplègica d’un dia per l’altre va suposar un xoc emocional i una frustració extrema. Per aquesta raó, creiem que la seva fortalesa, valentia i esforç són inspiradores i dignes d’admirar. El seu testimoni ens pot fer entendre que gairebé sempre la solució als problemes està en un mateix; de tu depèn canviar la mirada envers aquest i incrementar les ganes de seguir endavant. Veure com una persona pot tenir tanta felicitat i vitalitat després d’haver passat per moments tan foscos, anima a altres persones a veure i pair els problemes més quotidians de forma diferent. 
 

Els joves estudiants en plena pandèmia ens hem pogut sentir atrapats o ofegats en diferents moments. Suposo que ens sentim identificats perquè, sense voler, fem un paral·lelisme entre el confinament de la cadira de rodes amb el de la convivència entre els estudiants i el virus. Però després d’escoltar-la ens queda clar que els problemes que tan grans se’ns fan, amb una actitud més positiva i esperançadora, encongeixen.

Com bé diu la Carla aturar-se no és sinònim de final; sinó que pot significar el principi de la teva  felicitat i l’oportunitat d’esdevenir una millor persona.